Els fills ens canvien la vida. Què fèiem els caps de setmana abans de tenir fills? Els fills ens omplen la vida. Són com els gasos, s’expandeixen i, si els deixes, arriben a tots els racons. Tenir fills és com una ultra cursa de les que fa el Kilian Jornet on trobem algun moment de pla però sovint hi ha trams costeruts en pujada o en baixada, trams en solitud, en negre nit, temps d’avituallament i moments ens els que voldríem que la meta s’acostés i sembla que s’allunya... és una cursa de fons que requereix una feina d’equip, quan és possible, o en solitari; un bon entrenament, i que ens agradaria fer amb estil – com ell- i amb el mateix somriure de reconeixement de la feina ben feta (o al menys tan com hem pogut en cada moment) quan travessem la meta.
Molt sovint el dia a dia no ens permet veure aquesta gran aventura amb perspectiva i és molt important triar els millors companys de viatge: amics, professionals, referents... tot ajut és poc. Alguns ens venen donats: pares, germans, avis, tiets... Viure en xarxa ens ajuda sempre.
I arriba el gran dia, sabem que sí, que ja és aquí, al començament no es deixa veure però es fa sentir. Comencem a sentir coses diferents... en el meu cas va ser la suspensió més forta d’un cotxe nou.... i el metge ens ho confirma. No ha arribat però ja és aquí. Estem nou mesos esperant, saber quina carona tindran, si tot estarà al seu lloc, si seran bons minyons i ens deixaran dormir una miqueta, si seran de vida i tot els agradarà... i un cop arriben comença el joc de les primeres vegades: la visita dels avis, dels germans, la sortida de l’hospital, l’arribada a casa, la primera banyera, el primer passeig... i la primera fruita, les primeres farinetes, les primeres dentetes... les primeres paraules, el veloç gateig, les primeres passes... i a partir d’aquí sembla que tot comença a córrer. Comencem la Llar d’infants i Educació infantil.
Quan comencem la Primària tenim el primer sinònim de fer-se gran: ja no fem pati a la tarda, tenim llibres, i comencem “els deures”... és l’Escola. Les relacions socials s’obren més enllà del la família i el parc. I començaran els aniversaris, o no. I quan menys t’ho esperes aquell infant fa la Primera Comunió (per l’església o pel civil) i tenim el primer ritus iniciàtic al qual hi va pel seu propi peu). Les meves, en això, ja van ser ben diferents perquè mentre la gran va aguantar amb el vestit tot el dia ben contenta; la petita, a mitja tarda se’l va canviar per un xandall per poder jugar a futbol. I sí, cada fill és diferent. Encara que com a pare amb tots vulguis fer substancialment les mateixes coses, totes es tornen diferents al impregnar-se de l’essència de cadascun dels fills. I segueixen creixent, i acaben la Primària.
L’entrada a la Secundària és el tercer sinònim de fer-se gran. Trobar el seu espai al món, ser ells mateixos per arribar a ser la millor versió d’ells mateixos. Moments d’incerteses, de dubtes, de voler agradar enfront el voler ser com són... Cada vegada més autonomia i més responsabilitat. Nous horaris, noves amistats, noves llibertats... Poc a poc, es va acostant el moment de triar estudis per preparar l’entrada al món laboral. Aquí sembla que tot està per fer, tot és possible; però no és cert. Ja hi ha un munt de situacions que ens han obert o tancat portes. De vegades es veu el camp massa gran, altres massa estret. Quan agafem temps i diners, i els tirem enlaire; sabem cap on es mouen les seves passions i aficions... I cada pas ens va marcant el camí que tria cadascú cada dia, i reafirma amb les seves accions. Un Batxillerat de ciències va ser l’opció triada per totes dues. En acabar, al moment de concretar... l’àmbit artístic va guanyar en tots dos casos. La gran, va triar el món del disseny i la moda; la petita el món escènic, en concret el teatre musical. Una, fent el grau de Disseny i Moda a Felicidad Duce (L'Escola de Disseny LCI Barcelona), i l’altra a Memòry, ambdues a la ciutat Barcelona. Una bona formació inicial es complementa amb la part pràctica. Però la vida és molt més que la professió o els estudis. L'Anna va començar, poc a poc, a fer Psicologia, a treure's el títol de monitora de lleure, i manté el futbol en l'equip amateur femení del Martinenc aquesta temporada a Primera Catalana. Tots esperem que la vida confirmi com a bones les decisions que van prenent. Nosaltres, com a pares seguim presents: escoltem, ajudem a pensar, suggerim, fem amb elles llistes de pros i contres, eixuguem llàgrimes, compartim riallades..
I en acabar els estudis s’obra la porta al món laboral.
Per una, els darrers anys han marcat la possibilitat de crear la seva pròpia marca, Gemma Carulla: vestuari per produccions teatrals, fer vestits de nit, mascaretes. El patronatge l’apassiona. I des de l’octubre tot va canviar amb l’arribada del Kim a la nostra vida, el gos que porta desitjant des de que va néixer i que ha trigat vint-i-vuit anys en arribar. Darrerament està posant en marxa la marca Kimoxo on trobareu arnesos, collarets o jaquetes per gossos, i complements com motxilles o ronyonyeres pels amos de gossos... en breu tindrem instagram.
Per l’Anna, el final dels estudis es va tancar amb el treball de preparar el seu propi espectacle amb un grup de companys i dos exprofessors. Aquest va ser el seu màster i quan estava tot a punt per estrenar va arribar la pandèmia i es va parar tot. Ara, un any després han pogut, per fi, estrenar en petit format davant de només 15 persones al Centre Cívic de Sarrià fa unes setmanes. I sí, una sala els ha programat! Comença com a professional. Dimecres 17 de març ha tingut la première de la seva primera obra “El teu cant em fa bramar” al teatre Arts de Barcelona, la seva primera obra com a professional, amb un grup de companys amb els que han format la Companyia Seguim. En acabar l'obra va anar corrents a entrenar... Encara la podrem veure el proper dimecres 24 de març a les 7 de la tarda amb aforament reduït per la pandèmia però allà estarà, amb els seus companys sobre l’escenari.
Ser pares és apassionant. No hi ha llibret. Es viu en directe. Hi ha mil variables. Hi ha moments de tot. El que avui funciona potser demà no funcionarà. Hem llegit, hem observat, hem parlat, ens hem posat d’acord, hem mantingut les nostres diferències, hi ha hagut temps de tot. Però jo sempre dic que el còmput global és excel·lent. Ara sí que ja són grans! I més que creixeran, si Déu vol! M’agradaria acompanyar-les sempre, perquè una abraçada de mare o un “endavant” de pare ens ressetegen, ens reconnecten, ens donen energia.... Creixen i creixeran però sempre seran les nostres nenes!
No hay comentarios:
Publicar un comentario